L’art de ser pares

Quan les expectatives que tenim en els nostres fills no coincideixen amb la realitat ens sentim frustrats, decebuts, desil·lusionats… Tenim tendència a projectar-nos en els nostres fills: volem que siguin o facin, pensin, sentin i actuïn com a nosaltres ens agradaria o com nosaltres creiem que és correcte actuar. Potser perquè, fent les coses d’una determinada manera, a nosaltres la vida ens ha anat bé; o perquè ens vam equivocar i ho haguéssim hagut de fer al revés; o perquè els nostres pares no ens van deixar fer això o allò… Sempre estem condicionats per la nostra manera d’entendre el món i la vida.

Això, als pares, ens passa des del mateix moment que neixen els nostres fills. Sovint ens fem una idea de com serà aquest bebè i en el mateix moment de néixer, ja no és, físicament, com esperàvem; i, és clar, ens comencem a sorprendre… O més endavant, resulta que no li agrada jugar al que nosaltres crèiem que li agradaria; o no és tan bo en els esports com havíem esperat; o té amics que no ens semblen convenients; o tria uns estudis que ens semblen avorrits i poc ambiciosos; o tria una nòvia que no ens acaba de fer el pes… I és que els fills no són mai exactament com nosaltres voldríem. Senzillament són ells mateixos.

Heu pensat mai que els fills s’adonen quan no compleixen les expectatives dels seus pares? Sí. Ells ho saben, ho perceben en l’ambient, en la nostra manera de fer i de tractar-los. I això els fa sentir molt malament, els fa sentir fills no estimats, no preferits pels seus pares, no reconeguts. És un pes que tenen a sobre i que els condiciona al llarg de la vida. Un pes del que els costa molt desempallegar-se.

Khalil Gibran, al seu llibre El profeta, escriu un poema (que reprodueixo al final de l’article) on diu que els fills no ens pertanyen, que no són de la nostra propietat. Encara que els parim i els eduquem, són lliures. Tenen el seu propi pensament, la seva pròpia manera de fer, de sentir i d’actuar.

El Miquel, de quaranta-cinc anys, em deia que se sentia molt desil·lusionat amb la seva filla de nou anys perquè l’havia apuntat a dansa, des dels cinc anys, i ara la nena no hi volia anar més. La seva filla Marta em deia que al seu pare només li interessava que ella estudiés i ballés bé; i em comentava que balla com una patata i que, en canvi, se li dóna bé la pintura i que li encanta la natura i la natació, però que als seus pares tot això els sembla una tonteria.

I és que ser pare o mare implica, entre d’altres coses, empatitzar, respectar i acompanyar en el procés de la vida a l’infant i al jove. No s’hauria d’orientar sense tenir en compte la personalitat del fill i els seus gustos i preferències.

POEMA “ELS FILLS” del llibre El profeta, de Khalil Gibran

Els vostres fills no són fills vostres

Són els fills i les filles del desig

que la vida té d’ella mateixa.

Vénen a través de vosaltres,

però no vénen de vosaltres.

I, tot i que estan amb vosaltres,

no us pertanyen.

Podeu donar-los el vostre amor,

però no els vostres pensaments.

Perquè ells tenen els seus propis pensaments.

Podeu donar-los una llar per als seus cossos,

però no per a les seves ànimes.

Perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà

que vosaltres no podeu visitar,

ni tan sols en somnis.

Podeu esforçar-vos a ser com ells,

però no intenteu fer-los com vosaltres.