Has arribat a l’adolescència i et sents diferent
“Sento que els meus pares em volen obligar a fer, a sentir i a dir coses de la manera que a ells els agradaria. Potser jo mateixa, d’aquí a un temps, pensi que ells tenien raó i comenci a fer les coses d’una altra manera, però ara tracto de ser fidel a mi mateixa. De vegades, rebutjo els meus propis sentiments; i d’altres vegades tracto de no negar-los per coneixe’ls i saber d’on vénen i cap a on van”. (Maria, 15 anys)
Has arribat a l’adolescència i et sents diferent. El teu cos és un altre i els teus sentiments també. També ha canviat la teva manera de pensar i, com és natural, vols que els altres notin aquest canvi i que el tinguin en compte i el respectin. Des que has arribat a l’adolescència, quantes vegades has hagut de dir: amb això no t’hi posis? I és que els teus canvis també obliguen els altres, els que t’envolten, a reconeixe’t; és a dir a tornar-te a conèixer.
Vols gaudir d’estar sola, d’estar amb els teus amics d’una manera diferent. No esperes que els teus pares t’organitzin sortides divertides, sinó que prefereixes arreglar-te-les tu mateixa. La relació amb els teus professors és diferent, i són diferents els temes de conversa (fins i tot pot ser que hagis canviat d’amics). Observes el teu cos i te’n preocupes d’una manera nova. Tots aquests canvis que a tu et sorprenen i que et criden l’atenció, també sorprenen i criden l’atenció als que t’envolten, especialment a aquells que estan més a prop, com els teus pares i els teus germans. És per això que l’adolescència es considera una revolució que involucra tota la teva família i no només a tu sola.
Tota aquesta moguda se sol donar en un moment de la vida dels teus pares que també és molt especial: l’anomenada crisi de la mitjana edat: tenen entre 40 i 50 anys i fan una mena de balanç sobre la seva vida. Analitzen com els ha anat laboralment, quin tipus de família han construït, quina parella tenen, o han deixat de tenir, quina relació han establert amb els seus fills… Potser els seus pares (els teus avis) pateixen una malaltia pròpia de l’edat, o potser ja estan a punt de marxar d’aquest món. Tot això passa en un moment que tu estàs ocupada amb tu mateixa (i això és bo que sigui així), i pots perdre de vista que els “grans” tampoc tenen, necessàriament, la vida resolta.
Alguns pares també es posen nerviosos quan veuen que els seus fills aconsegueixen fites que ells mateixos no van ser capaços d’aconseguir, com anar a la universitat, etc. D’altres pares pensen que els seus fills han de fer exactament el que ells van fer, perquè a ells els ha donat bon resultat. Uns altres somien que els seus fills faran allò que ells haguessin desitjat fer i no van fer i els pressionen sense tenir en compte cap més factor. Ja pots veure que de tipus de pares n’hi ha tants com de tipus d’adolescent.
Per què t’explico tot això? Perquè vegis que els pares no sempre ho tenen tot clar, ni tenen totes les respostes per aquest fill o filla que s’encamina cap a l’edat adulta.
“Quan acabi la ESO estudiaré Disseny d’interiors. Són uns estudis curts i no tradicionals, justament el que jo buscava. Quan li ho vaig explicar a la meva mare em va mirar amb tendresa i em va prometre ajudar-me. Després va afegir: i quan acabis això, quins estudis universitaris penses fer? Aquesta resposta de la meva mare em va sonar exactament igual que si hagués dit que la meva vocació no tenia absolutament cap valor” (Maria, 15 anys)