La música és per a totes les ànimes. Aprenguem música tots junts

El Roc tocant el trombó.

Gairebé mai parlo del Roc als meus articles. Tinc moltíssimes anècdotes dels meus tres fills, però avui parlaré del Roc. I per què no ho he fet abans? Perquè el Roc és feliç. Avui, però, és el dia internacional de la síndrome de Down (i de la poesia, ves per on).

I és que el Roc se m’ha amotllat al cor com la rima s’adapta a la música dels versos. El Roc viu sense plantejar-se com hauria de ser “en realitat” la seva vida. Es limita a viure feliçment el bocí d’eternitat que li ha tocat i no es deixa aclaparar per preguntes i qüestions. El Roc és força feliç. Raonablement feliç. És ple d’amics i de persones que se l’estimen: mestres, professors, nens, adults, pares, avis, tiets, cosins… No ha tingut gaires obstacles perquè la gent que s’ha trobat pel camí no ha volgut que en tingués. Suposo que això és important: la gent amb qui et trobes i amb qui comparteixes el camí.

El Roc és un nen amb la síndrome de Down que sempre tindrà la síndrome de Down. I més enllà o més aquí, és un nen carregat de possibilitats i de sensibilitat com ho són tots els altres. Al Roc li encanta la música. I tocar el trombó. La música l’abdueix, el sedueix, li apassiona i el transforma. L’emociona i el commou. Fins i tot més que jugar a pilota. Molt més que jugar a pales. S’embadaleix amb el seu professor de trombó, somriu només mencionar-lo, assenyala amb el dit el dia del calendari que tornarà a veure’l. Segueix fil per randa totes les seves indicacions. Vol aconseguir fer-ho com els altres. És persistent i molt observador. La música el fa vibrar.

Gairebé mai parlo del Roc perquè és feliç, raonablement feliç… però avui sí. Avui és el dia internacional de la síndrome de Down (i de la poesia, ves per on). Avui en parlo també per demanar, per exigir, que la inclusió sigui un dret, però sobretot un deure, una obligació, una prioritat, una assignatura que faci créixer la sensibilitat. Perquè la sensibilitat s’educa i l’escola de música, com totes les escoles, no n’ha d’estar exempta. Demano, exigeixo, escoles de música inclusives, que tinguin capacitat d’adaptació, que ampliïn la mirada, que treballin amb multinivells per treure de cada alumne la seva singularitat, la seva capacitat. Que s’implantin estratègies inclusives a les aules. Que siguin les escoles de música que necessita el segle XXI. Escoles on tots hi tinguem cabuda. Volem els mateixos drets i respecte per tothom.

La música és per a totes les ànimes. I podem aprendre música tots junts.