novembre 6, 2018

Maribel Moreno Durán

Sóc la Maribel Moreno Durán i, amb paraules de Victor Hugo, us diré que als meus 48 anys em trobo exactament en “la joventut de l’edat madura”. Sé que podria triar qualsevol altra cita per situar el meu moment vital però decideixo que sigui aquesta perquè conec bé la importància d’allò que ens diem…

Des d’aquest equador de vida m’agrada fer l’exercici de contemplar el temps passat com si estès, per un moment, dalt d’un cim. No és que ja hi hagi arribat i ara només em falti el descens (ni molt menys!), sinó que intento prendre perspectiva per mirar els camins transitats. I n’hi ha de tot: uns començats a caminar i no acabats, altres recorreguts mil i una vegades per tornar al mateix punt d’inici, els circulars, els laberíntics, els planers, els tortuosos, els joiosos … Tots en tenim per triar! I aquests camins meus, des de dalt, semblen formar part d’un traçat prèviament dissenyat per algú altre que no sóc jo i pel quals la vida m’ha portat sumant experiències.

Treballadora a l’administració pública, he prioritzat sempre a la feina l’atenció a l’altre i l’esperit de servei (no gaire lluny en aquest sentit, per tant, del que ve a ser la meva col·laboració al Piset).  Però… tornant a la imatge del cim… us he de parlar d’un camí on van confluir, a la fi, els processos de transformació personal amb les inquietuds d’acompanyament a les persones, i va ser per aquí on vaig arribar al lloc de les constel·lacions familiars.  I així com hi ha indrets d’arribar i marxar, també n’hi ha per quedar-s’hi, per romandre-hi sentint la força de la pertinença, la fermesa que atorga ocupar el lloc correcte i la pau que neix de l’assentiment a tot el que forma part de la nostra vida i del nostre sistema… i mentre, anar regant l’arbre per on circula la saba amorosa dels ancestres.