La parella és un dels vincles afectius més importants que un té a la vida, juntament amb la seva família d’origen i les seves amistats, que, a més, ha estat triat i escollit per nosaltres. Perquè funcioni, perquè creixi i floreixi, cal que hi estiguem atents i que en tinguem cura.
Fa un parell d’anys, va venir a la consulta un matrimoni que feia molts anys estaven junts i, parlant amb ella, em va dir que veia la seva relació de parella com les muntanyes de Montserrat. En canvi, ell la veia com una autopista llarga i avorrida. Quan els vaig preguntar què creien que havien fet l’un i l’altra per arribar a generar en l’altre aquella sensació, cap dels dos em va saber respondre. És important que trobem temps i espais per pensar, reflexionar i treballar les nostres relacions.
El bon amor amb la parella és important perquè la relació flueixi. Per això hem de tenir molt present que en la parella no hi ha culpables ni innocents, sinó balls compartits, engranatges i responsabilitats compartides. Això no sempre és fàcil perquè, de vegades, la “fidelitat a la parella” s’enfronta a la “fidelitat a la família d’origen”.
Una parella que va venir a la consulta es trobava en la situació que la mare d’ella s’havia quedat vídua i vivia amb ells a casa. Això generarva una atenció exagerada i gairebé exclusiva d’ella per cuidar la seva mare, de manera que prioritzava la fidelitat a la seva familia d’origen al vincle que tenia amb el seu marit. I això a ell el feia sentir malamanet perquè necessitava espais d’intimitat, de trobada amb la seva dona.
També hi ha persones que descarreguen tots els seus mals sobre l’altre, responsabilitzant-lo de totes les seves desgràcies. I al revés, hi ha qui assumeix tota la culpa del mal funcionament de la parella, com si ell o ella en fossin els únics responsables. Cap de les dues opcions serveix de res. El que serveix és que cadascú es coresponsabilitzi de tot el que passa en la vida de parella i aconseguir amb això trencar els rols que s’han creat.
En una ocasió em vaig trobar una noia que literalment va arrosegant la seva parella fins a la consulta per explicar-me com el seu company destruïa la seva relació de parella, amb una llista inacabable de greuges. No hi havia res que fes bé.
Hi ha cinc requisits bàsics perquè la parella funcioni:
1. Que sigui fàcil. Res és fàcil, però tot plegat ha de fluir sense massa esforç. Les coses han de ser plàcides i còmodes, prou per no haver de malgastar un excés d’energia emocional a cada pas, a cada decisió.
2. Que tots dos siguin diferents però no incompatibles. No pot ser que la comprensió de l’altre superi les nostres capacitats, hi ha d’haver la possibilitat de trobar complicitats i espais comuns. Dos persones idèntiques són insuportables, però dues que no tenen res en comú són insostenibles.
3. La parella no és una relació d’amistat, però també s’ha de reconèixer en l’altre a un amic, un veritable company, amb un vincle que evoluciona però que no es desgasta amb el temps. S’han de poguer compartir interessos, projectes, perspectives, etc; s’ha de trobar en l’altre algú capaç d’entendre’t i algú a qui es pot entendre. La relació de parella és un acompanyament vital, una mirada cap al que és important per a un i per a l’altre.
4. S’ha de tenir confiança en l’altre. Que no hàgim de témer, desconfiar, protegir-nos, perquè no tenim clar si l’altre ens farà mal. Hi ha d’haver la convicció que l’altre vol el nostre bé. No hi ha pitjor enemic del cor i de l’amor que la por. Això no vol dir que no pugui aparèixer el patiment, sempre, al llarg d’un vincle íntim, hi ha moments en què l’altre ens farà mal i nosaltres li farem mal, però hem d’acceptar-ho i tenir la certesa que es podrà resistir. La confiança en l’altre mai no exigeix garanties, quan es perd, quan s’instal·la la por, si no es recupera, no hi ha res a fer: ningú no pot dormir amb el seu enemic.
5. Tenir el desig espontani que l’altre estigui bé, que sigui feliç: que tinguem ganes de participar de la seva felicitat. Vivim en una cultura on la parella està al servei del jo i el que hem de fer és ser capaços de veure l’altre amb la intel·ligència del cor i no sempre a través dels nostres anhels i projeccions.
L’estimem com és i li donem el que necessita i espera rebre (sense que això entri en contradicció amb el fet que nosaltres també tenim necessitats i n’esperem rebre). De la mateixa manera que, com a pares, tenim el desig espontani que els nostres fills siguin feliços. Així farem que el donar i el rebre sigui equilibrat, ric, positiu i fèrtil.
Finalment, no hem d’oblidar que la parella està en constant metamorfosi, que, com totes les coses, canvia i es transforma, però que si continuem escollint-la és perquè és bonica i rica i, sobretot, perquè som capaços de respectar el món de l’altre tant com respectem i hem de respectar el propi. Us deixo tres paraules màgiques que hi poden ajudar: Sí, gràcies i si us plau:
SÍ, t’estimo tal com ets. No pretenc que siguis diferent i m’encanta que m’estimis tal com sóc. Aprecio qui ets, valoro que estiguis aquí i m’importa tot el que et passa.
GRÀCIES per estimar-me, per existir, per ser aquí, per haver-nos trobat i seguir-nos trobant, pels nostres fruits (els fills, els projectes, etc).
SI US PLAU. Quan et necessito no dubto a demanar-te ajuda. Això fa que ens apropem des de la tendresa, des de la fragilitat, des de la nostra pell sense dureses.