El crític intern forma part de l’autoestima baixa i és una forma patològica i insana d’exercir l’autocrítica i acaba convertint-se en un ferotge maltarcatador cap a tu mateixa.
La Cristina sempre ha tingut la sensació de donar voltes i més voltes a tot el que fa o diu. Per buscar on ho ha fet malament; o per veure on s’ha equivocat: en una reunió de feina, en una conversa amb la seva amiga… amb els fills… i sempre troba alguna cosa de la qual penedir-se, alguna cosa que no havia d’haver dit o d’haver expressat. Per altra banda és com si tothom li pogués veure els defectes, com si fos transparent: és com si l’altre l’estés avaluant i de l’altre en depengués la seva vàlua personal.
El seu estat d’ànim depèn de l’altra persona i no d’ella, se sent com si algú pogués posar la mà al seu interior i remanar-lo al seu gust, com si la seva autoestima s’omplís i es buidés en funció dels altres.
Sent una veu interior que la corregeix, la castiga i que, en realitat, la maltracta sense que pugui fer res més que intentar seguir endavant, intentar fer-ho bé, però mai no aconsegueix la sensació de benestar. La Cristina té un critic intern ferotge.
Però això no li passa només amb les crítiques: a la Cristina tampoc li agrada rebre elogis, quan algu li diu que ho ha fet estupendament bé, ràpidament el seu cític intern surt per dir-li: a veure si ara em tornaré una creguda…
La Cristina ha estat molt ben educada,és molt considerada amb els altres i molt correcta moralment, però profundament infeliç i trencada per dintre. Obté l’eterna sensació que mai no arriba allò que vol i desitja: mai no és suficient: se sent un error i està convençuda que no té remei.
El crític intern forma part de l’autoestima baixa i és una forma patològica i insana d’exercir l’autocrítica. És una manera de funcionar creada per la nostra ment i el nostre cos a partir d’instruccions rebudes durant la infància, esquemes mentals rígids i inamovibles, creences limitants, generalitzacions, etiquetatges, distorsions correctores i inflexibles per intentar aconseguir viure i avançar en la vida, encara que, amb el temps, acaba convertint-se en un ferotge maltarcatador cap a tu mateixa. És un aprenentge que has fet de petita.
La Cristina està posseïda pel seu crític intern i això la paralitza. La manera com es diu les coses és molt feridora, la deixa sotmesa a pensaments sense sentit, la bloqueja i sobretot la desvia de reflexionar sobre quina és la millor solució al seu conflicte. Té la idea que és una persona imperfecta peró que millorarà a força de cops.
El to que utiliza és sever, castiga com a solució a l’error, reprimeix i confón els sentiments, angoixa i utilitza la culpa com a sentiment principal. Es recolza en un criteri extern que és la moral. Confón conducta i persona. És paralitzador.
L’autocrítica, en canvi, és la capacitat única de l’ésser humà d’avaluar se a ell mateix i de treure’n aprenentatges. És saludable i utiliza un to càlid que et fa sentir que millores.
Què necessites per detectar el teu crític intern:
- Observar el què penses i els teus sentiments davant d’un fet, el teu critic intern és la manera com et parles a tu mateix (els fets i els sentiments són reals però la manera com te’ls expliques no ho són).
- Analitza el teu llenguatge, el crític intern dóna preferència a les expressions: “he de…”, “he de fer de…”, “el que no s’ha de fer és…”; i també utilitza amb freqüencia etiquetes i generalizacions cap a tu mateixa. Si el sentiment intern que tens és vertader però desagradable és el critic intern que t’està parlant, el crític intern et deixa una sensació horrible i et condemna. En canvi si el sentiment intern és verdader i bo, qui t’està parlant és el teu jo intern saludable, que et protegeix i que quan et parla sempre et fa sentir bé, et diu què necessites.
- Esbrinar la funció del teu crític intern: de què m’està protegint? què vol evitar-me?
- Canvia el teu crític intern per una veu cuidadora amable i amorosa, sense etiquetes ni judicis.
- Mantingue’t en la presència de l’espectador (dissociat, que es diu en PNL): observa com si fossis un espectador extern: fixa’t en el que et dius, reconeix que hi ha una part de tu que està espantada, digue-li que la sents però que no faràs el que et digui. Observa els teus sentiments, escolta’ls, però recorda: tu no ets els teus sentiments. No donis més credibilitat a una part que a l’altra. Ets més que tot això, ets algú que per damnut de tot vol ser feliç.
- Escull la teva veu saludable, la que sap què és el millor per tu i, després d’escoltar-la, tria la millor opció.