La meditació ens ha arribat a occident des de les diverses tradicions meditatives orientals i, sobretot, des del budisme, que aparegué fa 2600 anys, aproximadament, al nord de l’Índia: el seu fundador, el buda Shakyamuni, era un príncep hindú. Del nord de l’Índia s’escampà cap al sudest asiàtic i, posteriorment, cap a la Xina; fins arribar al Tibet (a l’oest), a Mongòlia (al nord) i al Japó (a l’est).
A occident ens arriba a partir sobretot del segle XIX, que és quan comencem a sentir a parlar de la meditació a través del budisme (sobretot d’una visió molt romàntica i exòtica del budisme) i, any rere any, decenni rere decenni, el seu halo creix i evoluciona. És a partir del final de la Segona Guerra Mundial que el seu prestigi comença a consolidar-se, també en els cercles acadèmic i científic, i als anys 60 i 70 es popularitza sobretot als Estats Units. És allà on Jon Kabat-Zinn començarà a desenvolupar el seu programa d’atenció plena (Mindfulness): un altre dels conceptes que acompanyen la meditació budista.
Però la meditació budista no és diferent de les formes de meditació o d’oració d’altres tradicions espirituals: des de l’hinduisme al xamanisme, el cristianisme o l’islam. Però llavors, per què meditar? Per què meditar si totes les tradicions espirituals ja incorporen fórmules semblants? Per què meditar si no creiem en els postulats, principis o institucions que acompanyen les distintes tradicions espirituals?
No hi ha cap resposta única, ni veritable, ni completament satisfactòria. La primera que se m’acut (des de la meva experiència limitada però força àmplia ja: són més de 20 anys des que vaig asseure’m per primera vegada al replà d’una banyera de Westminster); la primera que se m’acut, deia, és la de nutrir la dimensió espiritual que com a humans, inevitablement, tenim.
La segona que se m’acut és la importància de la meditació per donar una resposta a allò que som: en la meditació aprenem a dissociar-nos d’allò que succeeix en nosaltres: en la nostra ment i en el nostre cos: per simplificar, aprenem a separar de nosaltres, de la nostra essència, els nostres pensaments, les nostres emocions i les nostres percepcions. I només per això, per descobrir-nos, per descobrir que no som allò que pensem, ni allò que sentim, ni allò que percebem, ja val la pena posar-s’hi.
Una tercera resposta a la pregunta és la dels efectes secundaris que produeix la meditació: i aquí la llista ja és força extensa (alguns dels seus efectes, a més, han estat demostrats científicament; d’altres, de moment, es basen en experiències relatades per molts dels seus practicants): la meditació redueix l’estrès i la percepció del dolor, activa el sistema parasimpàtic, facilita la concentració, la propiocepció, augmenta l’atenció, millora la higiene postural, redueix l’insomni i l’ansietat, estimula el sistema immune, regula la tensió arterial, ajuda a organitzar-se, a planificar, a gestionar la frustració, a prioritzar, augmenta la consciència, ajuda a establir objectius, a trobar un sentit a la nostra vida, a plantejar-nos els nostres principis ètics, les nostres creences, la nostra relació amb els altres, amb el món, amb l’entorn… i un llarg etcètera que, evidentment, no és efecte exclusiu de la meditació però sí que en són efectes constatables.
I encara una darrera resposta: la meditació ens ensenya a no fer res. A simplement ser. A fer el silenci dins de nosaltres: dins de la nostra ment i del nostre cos. I això és una experiència sensacional, magnífica, que atura la nostra rutina, el pilot automàtic que la governa. Que atura el cicle volitiu (del que en parlaré aviat en un nou article): el cicle constant entre els nostres desitjos i les nostres frustracions: atura, per tant, el patiment. I això ens fa més conscients de qui som, de com n’estem d’interconnectats els uns amb els altres (si hi ha uns i altres) i amb l’univers sencer.
Però res de tot això no és veritat si tu no ho proves. Si ho poses en pràctica potser ho experimentaràs (o potser no). Comprova-ho i ja m’ho explicaràs.